Nens - Joel López photographer

CAT / 24 d'agost de 2011

Fa unes tres setmanes que no escric, la veritat no se per on començar, han sigut tantes experiències, tants km, tantes ciutats…

Així que avui escriure tres històries de nens. Després de Rhisikeish vam marxar cap a l’Himalaia. Seguint una família india de la qual ens vam fer amics a l’estació, vam agafar un tren local en lloc de l’autobús per arribar al nostre destí. Al pujar al tren hi havien dos nens asseguts a l’entrada del vagó. Els hi vaig fer una foto i em van demanar diners per menjar, jo els hi vaig comprar un paquet de galetes. Anaven molt bruts i amb la roba esparracada. De sobte d’una bossa de fil van treure dos capses de les quals van treure dos serps, eren cobres, i ells encantadors de serps. Van començar a tocar unes flautes i volien que els hi fes una foto, els hi vaig dir que no en tant que les serps no eren gaire amigables i atacanven els nens, els cuals les frenaven amb el moviment circular d’una polsera que portaven als canells. El tren va començar a marxar i dos parades més tard els nens van baixar. Vaig veure com s’allunyaven en la lletania i de sobte un li va passar el braç per l’espatlla i així abraçats els vaig perdre de vista. La nostra estada a l’Himalaia va ser molt curta, vam fugir al segon dia de pluja, neu i calamarsades. De tant fred que vam passar marxarem direcció cap al desert.

Joel López Beltrán

Un dia estant al desert anàrem a visitar un poble i agafàrem un bus local. Jo estava assegut al final de l’autobús al costat de la finestra. Va pujar tanta gent que el passadís estava ple; just en la meva filera hi havia un nen i els nostres ulls quedaven a la mateixa alçada. El noi era andrògen, tenia unes boniques faccions adolescents, la pell llisa i una veueta dolça de noia. Vaig saber que era un noi per la roba que duia. Em mirava fixament i la seva mirada penetrant s’endinsava dins de mi. Era una mirada transparent i la blancor dels seus ulls enlluernador, estaven plens de vida. Va continuar mirant-me, inexpressiu, sense moure’s fins que vaig tenir que baixar la mirada. De tant en tant el mirava i continuava mirant-me amb la mateixa vehemència. L’autobús va parar al mig del no res i vaig veure com el nen baixava. Se’m va quedar clavada aquella mirada molts de dies.

Joel López Beltrán

Avui estic en un tren, anant cap a la ciutat santa per excel·lència, Varanasi. Vaig a veure un dels festivals religiosos més importants del hinduisme, Shivaratri. Vint-i-cinc hores seguides de tren per fer mil doscents km. Ni un sol occidental al tren. En una de les parades he baixat del tren a menjar quelcom, i de seguida ha vingut una nena a demanar-me diners. Tenia la pell molt fosca, de complexió forta i molt alta per ser índia. Devia ser de la casta dels intocables i segurament vivia a la mateixa estació, on dormen cada dia centenars de persones que no tenen casa. Anava amb uns pantalons i camisa rosa. M’he l’he mirada de dalt a baix i de sobte m’he adonat que anava descalça i que portava les ungles dels dits dels peus pintades de color rosa, fent conjunt amb la roba. Amb quina dignitat demanat almoina, i he pensat, que al final les persones acabem acostumant-nos a qualsevol situació i acabem fent vida allà on sigui. El nostre instint de supervivència és molt poderós i en aquest país es pot veure fins on pot arribar.


Joel López-Pakoraphoto

Powered by SmugMug Log In